Capítol 4

LA INCREÏBLE AVENTURA DE L'ANELL

Després de sortir de la casa de l’àvia, van anar a buscar la xemeneia del Vapor Grau. Com que no sabien on era, van anar a preguntar a la gent.

–Disculpi, sap on és el Vapor Grau? –va preguntar l’Antoni a una senyora gran.

–Sí. Em sembla… que tot recte, a mà esquerra –va dir la senyora dubtant.

I els nens, sense dubtar, hi van anar. Es van trobar un descampat, al mig d’un bosc.

Ells creien que ja havien arribat a la fàbrica, però no la trobaven. Es van trobar en un descampat abandonat i es van separar per grups a buscar-la. De cop i volta l’Ezequiel, que s’havia separat del grup, va trobar la fàbrica i tots es van quedar bocabadats. La Maria, tota decidida, va entrar a la fàbrica i es va trobar un sobre amb un enigma que deia:

Manteniu els peus a
terra si no voleu caure

Es van estranyar molt; no sabien què significava. Llavors la Maria va dir:

–Teniu alguna idea de què pot voler dir?

–Aquí hi ha alguna cosa que a simple vista no veiem, però sí que hi és present –va dir l’ Antoni.

–Mirem-ho bé. A veure si ho trobem.

Tots van assentir amb el cap. Estaven tots mirant quan l’Antoni va dir:

–Aquesta catifa és una mica estranya.

–Però, que dius?, només és una catifa a una habitació, no té més misteri.

La Maria va sospirar, va deixar l’Antoni i l’Ezequiel barallant-se i ella va sortir a investigar una mica. Quan caminava sobre la catifa, de cop i volta, la Maria va caure per un tobogan i cridà:

–Nois, ajudeu-me! Sóc aquí!

–Maria? –va dir l’Ezequiel molt neguitós.

–On ets? –va dir en Pau.

–Mireu allà! Quin forat! Crec que ha caigut per allà –va dir l’Antoni.

Tots van anar a mirar per veure si era allà. La van veure i es van llançar pel tobogan que hi havia, que va ser també per on havia caigut la Maria. Quan eren tots a terra es van posar a observar la sala. Era una sala molt gran i no hi havia res.

Hi havia una paret molt gran feta de maons antics. En Pau va començar a palpar la paret, i l’Antoni li va dir:

–Què fas?

–Hi ha d’haver alguna manera de sortir d’aquí, com a les pel·lícules –va dir en Pau.

–És veritat –va dir l’Antoni.

I l’Antoni, l’Ezequiel i la Maria van ajudar a palpar el mur. Després d’una bona estona van aconseguir que un maó s’enretirés de la paret de maons i es va obrir. A continuació, van entrar a la sala de la xemeneia. Només hi havia una xemeneia, un mirall, una lupa i un sobre.


L’Ezequiel va agafar la lupa i la resta van mirar la xemeneia fixament. La Maria va dir:

–A la xemeneia hi diu res?

–Sí! –va dir l’Ezequiel.

–Aquí hi diu “HTEBASILE” –va dir la Maria pensativa.

–I aquí hi ha un mirall –va dir en Pau.

A terra hi havia un sobre que no havien vist. L’Antoni, que va ser l’únic que l’havia vist, el va agafar, el va obrir i el va llegir en veu alta. Hi deia:

La reflexió hauràs d'oberservar
i el bon camí seguiràs

–Aquesta és la solució –va dir la Maria mentre peia petar els dits.

Ningú va saber quina era la solució ni com resoldre l’enigma. I això va fer que tothom es desenfoqués una mica. La Maria, que es va adonar que s’havia assabentat de com resoldre’l, els va dir:

–Us heu adonat que aquestes lletres són una mica estranyes i que hi ha un mirall JUSTAMENT on són les lletres...?

–Sí, però es veu molt petit i és il·legible... –va dir l’Ezequiel.

–Encara tens la lupa que has trobat abans, Zequi? –va dir l’Antoni.

–Sí...

–Doncs ja està! –va dir l’Antoni.

Seguidament va agafar la lupa de la mà de l’Ezequiel, la va posar a sobre les lletres estranyes i tots van mirar al mirall...

–Elisabeth! –van dir tots alhora mentre feien un salt.

–Clarament, és aquesta xemeneia! –va dir en Pau.

I l’Ezequiel sense pensar-s’ho dues vegades es va ficar a la xemeneia per buscar l’anell i el seu germà es va quedar molt estranyat, ja que el germà no era gaire valent o almenys no ho havia sigut fins ara, i li va dir:

–Molt bé, Zequi!

L’Ezequiel continuava buscant i buscant. Va observar amb molt de compte i va veure que faltava un maó. Va posar la mà per veure si era allà i va tocar una cosa freda, rodona i brillant, i va saber que era l’anell.

–Visca! Sóc el nen més feliç del món! –va dir l’Ezequiel.

–Què has trobat, Ezequiel? –va dir la Maria.

–Res... –va dir l’Ezequiel.

–I per què has cridat? –va dir la Maria.

–M’he fet mal... –va dir l’Ezequiel.

–Segur? –va dir la Maria.

–Sí, segur –va dir l’Ezequiel.

L’Ezequiel es va aixecar tot avergonyit, i li va dir:

–Tinc una cosa per a tu.

–Com? Què tens? –va dir la Maria estranyada.

–Sí, tinc una cosa per a tu que et vull donar: l’anell que tant hem estat buscant.

La Maria amb la cara vermella li va dir:

–Bé...

L’Ezequiel va treure l’anell i li va dir:

–Té, Maria, aquest anell és per a tu. Et vull dir que m’agrades i et vull regalar aquest anell perquè t’adonis que m’agrades molt.

La Maria va dir:

–Moltes gràcies –va dir la Maria agafant l’anell. I es va posar a plorar i li va fer una abraçada molt forta.

Els emocionats nens van sortir de la fàbrica i se’n van anar a jugar.
Havia sigut una aventura que els nens no oblidarien mai més.

2 comentaris:

  1. Un final aventurer i emocionant! M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  2. Hola, Escola Torreguitart! Sóc un dels autors del capítol 3 i aquest capítol és just el que jo volia seguir escrivint ( però no em van deixar...). En general, molt bon capítol, felicitats!

    ResponElimina